Comentari sobre biografia històrica

Treball de Tendències historiogràfiques II

Qüestions polèmiques al voltant de la biografia, a partir de cites de l’article d’Isabel Burdiel “La dama de blanco. Notas sobre la biografia històrica”.

La biografia escollida

Es tracta de la biografia de Perot Roca Guinarda, “la història d’ aquèst bandoler” escrit per Lluis Maria Soler i Terol i publicat a Manresa, a l’impremta de sant Josep, l’any 1909. L’autor i investigador arranca la seva narració de la fama que va assolir Roca Guinarda, a ran de la cita que del bandoler català feia Cervantes a la segona part del Quixot i a qui anomena Roque Guinart.

El biògraf repassa la vida de Perot Roca al mas benestant dels Guinart a Oristà (Lluçanès), passa per sobre de la seva infantesa i joventut i centra la narració de les activitats del bandoler i la seva quadrilla en els deu anys de màxim dinamisme de les seves correries, des del 1602 al 1611, en que es va acollir a l’indult reial (junt amb altre gent del seu grup) i va marxar en contrapartida (remissions) a combatre amb els Terços reials a Nàpols.

La biografia es centra en aquest període precisament per que és del temps amb que es disposa de documentació fefaent (sembla ser que recollida pacientment pel pare del biògraf), i és a base d’aquella informació que s’extreu de diversos arxius parroquials, arxius municipals, religiosos i de la Corona d’Aragó. És curiós que l’autor denomina aquesta informació com “probes documentals”. A part, indirectament, també esmenta, com s’ha dit, la referència que en fa Cervantes al Quixot, que pot tenir certa verosimilitud en l’experiència personal de l’escriptor que se’l va topar en el seu viatge a Barcelona, va ser tractat amb respecte i acompanyat per la ciutat de Barcelona, o en les cançons o rondalles que feien referència a la llegenda d’aquest personatge.

Perot Rocaguinarda va néixer a Oristà (Osona) el 1582 i se suposa –no hi ha base documental- que va morir a Nàpols sobre 1635. També va ser conegut com Perot lo Lladre.

Era fill de pagès, d’una família benestant propietària del Mas Rocaguinarda o Mas Guinart a Oristà (encara en peu). Ja als 19 anys va tenir problemes amb les autoritats d’Oristà i va haver d’anar a Vic amb el seu germà Cebrià, que era l’hereu, per aprendre un ofici. En aquell context de lluites de bàndols o de partits (o de braços) s’incorporà les hosts armades de Carles de Vilademany, cap dels nyerros (porquets) de Vic, enfrontats amb els cadells (gossets), en aquella circumstancia liderats pel bisbe de Vic, Francesc de Robuster i Sala. El 1602 se’n té la primera dada documental doncs apareix Roca Guinarda com un dels destacats en l’atac i la presa del palau episcopal de Vic, i aquí comença la seva intensa i breu -10 anys- vida de bandoler. De fet, aquesta decisió no fou premeditada a priori si no fruit de les circumstàncies per no ser el primogènit i hereu del Mas i veient-se obligat a buscar alguna altra forma de vida. En aquell cas, semblava obligat prendre part d’algun dels dos bàndols nyerros o cadells, fent-ho Roca Guinarda pels primers. D’aquesta lluita de bàndols, ve un cert eufemisme al parlar del concepte de bandolerisme, volent treure contingut delictiu –saltejador de camins- i reforçant simplement la seva adscripció a un bàndol o altre, això sí enfrontats, però sense la component de transgressors de la llei, cap a on sí, efectivament, van derivar amb el temps.

Entre 1603 i 1604 va anar formant la quadrilla i fent accions puntuals en diversos punts de la Catalunya vella i a partir del 1607 va ser quan va portar una vida de bandoler màximament intensa convertint-se en l’exponent indiscutible del bandolerisme català, fins el 1611. La seva quadrilla, així com la seva fama va anar creixent arribant a comandar en certs moments (1610) fins a 200 homes. Lògicament tenia homes de confiança dins la seva quadrilla, constant noms de lloctinents com Jaume Alboquers, Gabriel Galí i Joanot Gili de Vilalleons.

El poder reial va reaccionar contra la presència dels bandolerisme en els camins rals i pobles i llogarrets de Catalunya i es va plantejar diverses accions i alternatives per a lluitar contra Roca Guinarda, apressant-lo o sotmetent-lo. El lloctinent reial duc de Monteleone va crear a Vic La unió o Santa Germanat contra els bandolers, que si bé no van reeixir en reduir Roca i els seus homes, si els va obligar a fugir de Vic i amagar-se als boscos i a les muntanyes. Va ser l’etapa pròpiament dita de bandoler de camins i marges. Actuà per Osona i Lluçanès, La Garrotxa, el Ripollès, la Cerdanya, el Bergada, el Bages, el Vallès i la Conca de Barberà. De totes les seves correries –o moltes d’elles- en queda constància als arxiu i l’autor se’n fa ressò citant acuradament la font.


Sovint Rocaguinarda desafiava als seus perseguidors, i s’aprofitava de les lluites entre nyerros i cadells, donant suport a l’abat de Ripoll (nyerro), contra el capitost cadell Trucafort. També va actuar en connivència amb els cavallers de sant Joan de Jerusalem al castell de Barberà o amb parents del Sant Ofici o amb els canonges augustinians de Sant Joan de les Abadesses que lluitaven contra el bisbe de Vic.

Un dels moments destacats va ser l’assetjament del 1610 (amb 200 homes) a la ciutat de Vic, que finalment va dominar en benefici dels nyerros. Tingué enfrontaments violents amb les forces del lloctinent quan el perseguien, causant la mort de diversos d’ells, tot i que també hi perdé membres de la seva quadrilla, que foren morts o capturats.

Un segon intent d’indult finalment va reeixir i Rocaguinarda es va acollir al perdó reial el 1611 (juliol), embarcant tot seguit amb una gran part dels seus homes, a Mataró amb destí a Nàpols, on va exercir de capità dels terços hispànics. Val a dir que tot just tenia 29 anys i una intensa vida al darrera. La biografia de Roca Guinarda acaba aquí, tot i que segurament podria esbrinar-se quina va ser la vida militar (o civil) posterior. El biògraf s’atura aquí doncs la profusa documentació que utilitza extreta a Catalunya no és comparable amb la que pugues haver-hi a Nàpols i els desplaçaments als arxius napolitans a principis de segle XIX no era fàcil.

Es dedueix de la biografia, tot i que es basa molt en fets d’armes i objectius, que Perot lo Lladre era un bon estrateg, hàbil, audaç i astut (Guinart en català pre-Pompeu vol dir guilla mascle, arquetip de l’astúcia -. Però al mateix temps era temut pels soldats que s’hi enfrontaven i per l’autoritat, estimat pel poble i molt odiat pels seus nombrosos enemics. Per assolir ser el líder del bandolerisme català durant quasi deu anys (dels seus 19 als 29), posseïa unes grans qualitats de líder i de comandament. I amb habilitat i astúcia, i amb la complicitat del poble, va poder fer escàpol de situacions difícils a que el sotmetrien les persecucions de virreis i comissaris, com Joan de Queralt i de Ribes.






Consideracions sobre l’enfocament

La biografia en termes generals s’enfoca situant l’estudi d’aquest personatge –diu l’autor “quasi per complèrt desconeguda”- en el context de l’època, amb una Catalunya atravessant una greu crisi econòmica, malgrat considera al poble fort, però dividit en enfrontaments polítics, que tingueren ressò també “a tots els països de l’antiga Confederació”.

L’autor es basa molt en les fonts documentals, però en certs moments cau també en determinats subjectivismes. De fet, no és casual emmarcar aquesta biografia i d’aquest personatge a començaments dels segle XIX, on floria la Renaixença. Es tractava de ressaltar personatges identitaris de la nació catalana, i en aquest cas, rehabilitant un bandoler, que podia tenir connotacions negatives i daurar la seva trajectòria amb fets gloriosos, valents i astuts (o intel•ligents), i ubicant-ho en un context de lluites de bandositats per “treure ferro” a la visió negativa del bandolerisme delinqüent. A més es planteja una mena de final feliç on el bandoler no es apressat, no és vençut, i l’insuperable poder reial no té més remei que pactar amb ell i oferir-li una sortida digna, de prestigi, dins l’exèrcit espanyol. Sembla que fa realitat aquella dita de “Si no pots guanyar al teu enemic, uneix-te a ell”.

La visió que es construeix de l’individu, tot i envoltat d’una aureola de rigorositat documental, no deixa de ser de caire romàntic, en la línia de la ficció de Robin Hood, el proscrit del bosc de Sherwood, que roba els rics per repartir-ho als pobles, fent la justícia popular que el sistema feudal –a Anglaterra- o que la preeminència reial –a l’Espanya imperial- no propugnava. En part, aquesta llegenda la reforça Cervantes al Quixot, que Soler i Terol no deixa de citar repetidament.

Aquesta corrent de la renaixença i del post-romanticisme que encalça personatges marginals, de gran ànima i esperit, com bandolers, aventurers, cavallers utòpics, impregna tot el relat de la biografia, que curiosament acaba, quan finita la vida èpica del bandoler Rocaguinarda, heroi popular, desapareix de la vida d’aventura i es converteix en un anodí militar de l’exèrcit espanyol. A l’autor ni tan sols li interessa investigar (o no pot) i avorta la biografia en el trasllat a Itàlia, quan la vida de Roca Guinarda sembla que es perllongarà encara 24 anys més.





Fragments significatius del text escollit

Del text he escollit els capítol primer que parla dels nyerros i els cadells, en un intent de reforçar el concepte de bandositats i en detriment de la idea de bandoler igual a delinqüent i qualifica a Perot Roca com un dels protagonistes d’aquest enfrontament –que ja havia tingut períodes àlgids en temps pretèrits -, per tant formant part d’un bàndol. I s’atreveix a fer ja aquí una lectura política doncs afirma que la defensa de la pàtria, referint-se a Catalunya, no pot fer-se des de la divisió interna, com és aquest cas la lluita de bàndols. I s’escarrassa en aclarir el concepte de bandoler que ve de bàndol, d’opció de partit, que en els temps de Soler Terol era comprensible en una component política (partits moderats o conservadors o liberals) i no la concepció de bandits, saltamarges, lladre.

També és de destacar el capítol 2 doncs l’autor en unes breus 12 pàgines es poleix des de naixement i la família fins que els 19 marxa a Vic, centrant a partir d’aquí tot el treball biogràfic en l’activitat bandolera, que tot plegat és una proba més de que l’autor li interessa especialment aquesta faceta de la vida de Roca Guinarda i no tots els altres aspectes. I també que tot el treball té una base documental que no té cap referència durant els anys juvenils del biografiat.

Un altre fragment a comentar és el capítol 4 on l’autor torna a fer una disquisició més amplia i genèrica quan parla de la predicació del luteranisme de Catalunya, dels significat de la guerra de bandolers –en una nova clara al•lusió- a l’ ingredient més polític –parla clarament de la ideologia i interessos dels dos partits catalans- que delictiu de l’activitat bandolera i també una insistència ala part de llegenda, de mite, de personatge literari, fent esment al capitol LX de la segona partt del Quixot.

Igualment és de destacar el capítol XXXiX en que descriu com les proposicions dels rei són admeses per Rocaguinarda i s’activa la remisió –en altres moments el poder reial no està disposat a pactar res i vol la derrota absoluta dels bandolers, com per exemple Serralloga, que és executat (la negociació actual del final d’ETA recorda els dilemes i alternatives del rei en relació als bandolers), i el que Soler i Terol qualifica de desterro a Nàpols per deu anys. Tot plegat sembla un plantejament biogràfic de final feliç, de happy end, doncs el nostre “heroi” no és vençut mai, si no que el poderossíssim poder imperial espanyol només veu una opció per acabar al Roca Guinarda, que és pactar amb ell i integrar-lo a l’exèrcit. Tot plegat respon a un nacionalisme incipient, que extreu els mites propis i n’exagera les virtuts.

Finalment el darrer capítol remarcable és el darrer el XL on l’autor fa una mirada a la continuïtat del bandolerisme a Catalunya després de la desaparició de Rocaguinarda, fins el 1613. Del conjunt se’n dedueix uns fets que Isabel Burdiel desenvolupa en el seu article, com és l’ incardinació de l’individu biografiat en la societat en que viu i el moment socioeconòmic, per una banda, i per altra banda, el que tot i què estem davant de la biografia d’un personatge, el que realment fa l’autor és un estudi, una recerca sobre un fenomen social com és el bandolerisme a final del segle XVI i principis del XVII, i evidentment ho fa de la mà d’aprofundir en la persona i circumstàncies d’un protagonista, però sense perdre mai de el fenomen col•lectiu.


Girona, 21 de març 2011