dimarts, 12 d’abril del 2011

Comentari sobre historiografia postmodernista

Comentari d’un fragment de l’article “De la historia social a la historia de lo social” de Miguel Angel Cabrera i Alvaro Santana Acuña, a la llum de la resta de l’article
Els autors del text reflexionen al llarg d’aquest escrit sobre binomi història social i història d’allò social, fent un especial anàlisis del naixement del concepte d’allò social, i veient-ne tota l’evolució al llarg del temps i les corrents historiogràfiques, passant per diferents autors, i acabant aprofundint amb l’auge d’allò social a partir de la segona meitat del segle XIX, el seu punt àlgid entorn de la primera meitat i anys centrals del XX i fins el seu final que situen als anys 70’s. No es pot reflexionar sobre el concepte d’allò social sense derivar cap al concepte de societat, també la seva evolució conceptual, i la corrent historiogràfica de la història social, que incorpora els dos conceptes d’allò social i societat.

En el fragment analitzat es comenta ja un estadi avançat del concepte d’allò social doncs al referir-lo a la societat com a concepte relacionat, ja ha superat la idea original de societat naturalista (producte de la corrent cientifista del segle XVIII, que s’aplicava per analogia a totes les matèries d’estudi) i representativa, que podia ser universal, per una concepció radicalment diferent motivada pel que anomenen “adveniment” o advent de la modernitat occidental, tot plegat com a conseqüència de les recents recerques sobre la genealogia d’allò social, que no deixa de ser significatiu.

El debat es planteja per tant entre la concepció prèvia d’allò social, com a resultant d’una evolució natural d’un supòsit previ (més endavant en diu ordre espontani) de relacions humanes, entroncant amb la teoria darwinista de l’evolució, o si per al contrari es pot defensar que allò social és “ex novo”, una creació, una invenció, com diu algun autor. La discussió rau en contraposar la societat que existeix de “motu propi” o per el contrari, respon a un “acte fundador”. Probablement una resposta es fonamentaria superant el maniqueisme de les dues posicions, i adoptant una posició de procés iteratiu, i d’assaig correcció, vist des d’un determinat moment històric, en el que allò social està en un determinat moment d’evolució en la consciència col•lectiva, però que al mateix temps, la comunitat (els homes/dones organitzats) tenen també capacitat i mecanismes per intervenir en allò social.

Aquest darrer aspecte, de la potestat humana d’intervenir en el devenir col•lectiu, pot relacionar-se amb algun pensador que afirma que l’aparició d’allò social (que més endavant donaria sentit a l’historia social) apareix quan retrocedeix en la comunitat el fet religiós o l’influencia de la religió en la vida individual i col•lectiva, donant més preeminència a la reflexió sobre els individus, ciutadans i les seves relacions humanes, que poden influir sobre el seu propi devenir, superant el concepte del determinisme diví i la providència en el destí de les persones i els pobles. Més endavant en el temps, ja en el segle XX, algunes corrent de pensament des d’una visió transcendent o religiosa del món, defensaran la posició del personalisme comunitari (des de la democràcia cristiana a comunisme i religió de Roger Garaudy i els cristians pel socialisme), en un intent de síntesi entre l’ individualisme i el pes de lo social, sortint al pas de certes teories que defensen que evolutivament s’ha avançat del valor o l’ interès de l’individu, al valor, l’ interès o l’ èmfasis en la societat, en allò social, que com a forma d’organització de l’estat que ho ha d’assumir i defensar, propugna el socialisme.

El concepte que apunten els autors a continuació és que la societat no és una categoria natural (superant el cientifisme, tot i que en part es recupera amb el concepte genèric de ciències socials), sinó que ho defineix d’una forma prou “sui generis”, com que és el resultat d’”una discontinuïtat” en la percepció de les relacions humanes (idea de representació i d’imaginari col•lectiu). I també afirmen que altres conceptes prou abstractes i indefinits per heterogenis com individu, poble, ciutadania, economia, classe, nació o civilització (tot i que alguns d’ells són prou enretirats en el temps), també són fruit o conseqüència d’aquell trencament, d’aquella asimetria en les relacions humanes, tant en quant no existeixen objectivament, tangiblement, si no que són producte d’una construcció subjectiva, al servei d’un projecte modern (o postmodern) d’entendre la dinàmica col•lectiva al llarg dels temps.

Per explicar aquesta dinàmica, un autor, Baker, parteix de la idea de la sociabilitat humana, aquell desig i voluntat de les persones de viure en comunitat, d’organitzar-se per a cobrir les seves necessitats bàsiques (en un principi), de relacionar-se per perpetuar-se, per exercir el poder els uns sobre els altres (és controvertible), per col•laborar,... i afirma que el concepte de societat va sorgir per un canvi en la conceptualització d’aquella sociabilitat, que cal entendre antropològica i innata, i no per un canvi en les lleis naturals o regles que expliquen les dinàmiques col•lectives i les relacions humanes. I afirma que l’aparició d’allò social, de la societat com a element central i pivotant de les explicacions dels devenirs col•lectius i mètode d’anàlisi i explicació de processos anteriors, no es va de deure a la davallada de la religió, si no que corresponia a una nova manera d’entendre o veure el món, com una representació inventada d’aquest. Diu “la sociedad es una invención, no un descubrimiento”, en el sentit de que si fos una troballa, la societat ja existiria prèviament, en canvi, defensa que és una construcció humana, a més en continua evolució i transformació, adoptant múltiples formes en la seva configuració. Aquest autor lògicament reconeix que és precisament la interdependència humana i la diversitat de les relacions personals, les que poden conformar uns móns ben diferenciats o unes societats heterogènies.

La pretensió de reflexionar i teoritzar sobre aquesta multiplicitat interdependent i de construir un model explicatiu de les dinàmiques dels ser humans interrelacionats per un temps i un territori, és el que es pot anomenar societat, essent aquesta una reflexió que podem considerar com un llegat de la Il•lustració, que va ja començar a qüestionar la intervenció divina en el devenir humà, a partir de l’observació de la naturalesa i la formulació de lleis i principis que aportaven explicacions racionals.

A continuació, el text repassa altres aspectes del que anomena “genealogia” d’allò social, insistint en el diàleg per contraposició amb la visió religiosa de la societat, la concepció més individualista versus societària o social, la introducció de la noció d’ordre espontani evolucionant cap a les “condicions socials objectives” per explicar fets i fenòmens històrics o comunitaris, la noció de societat civil,... fins arribar a detallar l’ascens i l’auge d’allò social, la puixança de la ciència social, com nòdul central i explicador de les dinàmiques col•lectives, el retrocés permanent de la categoria d’individu i desenvol


upa també el paper de l’estat, que en cert moment esdevé complidor de les voluntats socials majoritàries, la diferent conceptualització de la pobresa i el conseqüent nou roll de l’estat en aquest àmbit, els drets socials, les polítiques socials i les reflexions sobre el denominat estat del benestar (no només a occident), debat que avui dia està a sobre la taula i de rabiosa actualitat.

Girona, 11 d’abril 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada