Commemoracions històriques

Les commemoracions històriques


“ M’agrada que em faci aquesta pregunta”

Un polític qualsevol en una qualsevol roda de premsa.



Basaré les reflexions sobre el treball que se’m proposa en la meva experiència personal, amb voluntat després de prendre-hi distància i tenir un cert pensament generalista i supralocal. És el rar i dubtós privilegi de l’edat i de l’indissociable vida viscuda.

Vaig accedir –contra pronòstic i sorpresivament - a l’alcaldia de l’Escala, el juny de 1995. L’any 1996 ja celebràvem una primera commemoració (que etimològicament sembla la suma de dos conceptes: comunitat i memòria, és a dir, celebrar la memòria en grup, en comunitat, en col•lectiu): els 100 anys de l’arribada de la llum a l’Escala, que varem intitular (diguem-ne comercialitzar) amb el nom de “Festa de Llum”. De forma improvisada i potser poc conscient, varem organitzar una activitat novedosa a l’Escala, el que va ser la primera de les anomenàvem pretensiosament Festes Històriques.

Consistia en celebrar que feia cent que havia arribat la llum a la població, basant-nos en la circumstància -documentada fervorosament- de que l’any 1896 els marquesos de Dou van instal•lar al moli de la seva propietat (l’actual restaurant El Moli), un generador elèctric que subministrava corrent elèctrica a 13 pàmpols públics instal•lats als llocs més estratègics de la població (encara en quedaven alguns que es van restaurar per a la ocasió, volent demostrar el nou consistori l’ interès per a la recuperació del patrimoni i l’historia encara que fos en aquells petits detalls).

A més, es va voler bastir o vestir la commemoració de forma diferent a les habituals, programant al costat de les conferències acadèmiques i documentades, d’una vesant lúdica i teatral de base històrica de “re-presentació” de la vida, sensacions i sentiments de 100 enrere. Així, escalencs de tota mena i condició es van disfressar d’època antiga i van protagonitzar un diàleg imaginat, però que incorporava elements de recreació històrica fonamentada (el debat entre progrés i tradició, la por als efectes desconeguts de l’electricitat, l’ insinuació que era cosa del diable o de la màgia,…), així com rondalles recuperades i escenificades del fet de la disposició de la llum a una vila petita com l’Escala, comparada amb una de gran com Figueres.

I tot plegat, a què responia aquella commemoració? I perquè aquella? Probablement la coincidència dels 100 anys. Les xifres rodones, múltiples de 5 o 10 imperen en el nostre sistema numèric d’origen àrab, com en un altre cas ( el romà?) podria ser la dotzena (12) o la setena (7). És una convenció, però indiscutida i potent com a reclam. A més, suposo que hi havia una voluntat política d’innovar, i de contrarestar la crítica de l’equip de govern que havíem desplaçat que la nostra proposta (en els tòpics més inculta i conservadora), denigraria la cultura, la història i les festes. Calia demostrar el contrari. I potser ens vam passar de frenada, com es diu ara, i com es veurà.

Però a més, hi havia una voluntat identitària, de mostrar singularitat i fet diferencial en relació a altres poblacions. I també, amb la recreació i teatralització, una voluntat de canalitzar la participació de la comunitat en objectius col•lectius originals i divertits (fer comèdia, en deien alguns), Però també obligar-se a fer una recerca històrica rigorosa, d’àmbit local (però no només local), per dotar de seriositat històrica l’esdeveniment.

I també, perquè no, i no hi està renyit, hi havia la consciència d’organitzar una activitat que servia de reclam turístic per a satisfer la realitat econòmica actual de la vil•la i convocar gent a conèixer-la i a repetir, amb aquella imatge volguda de població que respecta, valora i estima la seva història, tot plegat en una corrent d’opinió –en aquells temps majoritària- de que el turisme de futur aniria canviant de model del turisme de sol i platja al turisme cultural i que calia anar-s’hi adaptat i incorporar-hi actius.

Tal vegada, i probablement no en fóssim prou conscients en aquell moment, estàvem fent també un exercici historiogràfic, de com abordar la història pròpia, propera, local, i quina història. I ara, en la distància, i corroborat per anys successius amb altres commemoracions (aigua, sal i foc), es pot afirmar que el nostre enfocament era el dels Annals i la història econòmica i social, potser ja sobrepassada en aquells temps, però que a nosaltres ens servia d’argument.
No podíem celebrar, commemorar grans esdeveniments de data certa (batalles, setges –com els 200 anys de Girona d’ enguany -, naixements de gent il•lustre,…), i per això varem haver de recórrer a elements tan quotidians ara –com la llum -, però que han tingut una rellevància absoluta en el devenir de la humanitat –si no tant la llum, sí l’ energia-, el qual permetia ser fil conductor i argument nuclear per explicar l’evolució històrica des del punt de vista tant social (formes urbanes, modalitats de convivència, comoditats a la llar i a la ciutat, migracions,…), com econòmica (indústria, “modos” i relacions de producció,…).

D’altra banda, també persistia una mena de despit, gelosia o de reacció inconscient i no exempta de complexes, amb la realitat de l’esplèndid i espectacular conjunt monumental de l’Empúries grecoromana i el medieval Sant Marti d’Empúries (tots dos al propi terme municipal), amb realitats poblacionals i dinàmiques de gestió allunyades del nucli de l’Escala, que alimentaven el desig d’enfocar diferentment la història, i posar en valor aspectes o temes més enllà de la història clàssica i tradicional.

A Empúries tenen “la història” que creuen valuosa per que és antiga, nosaltres apostavem per les noves concepcions de la història, la contemporània, la de les petites coses, la de les relacions socials, formes de vida quotidiana, l’”oikos”, aquella que en part encara es pot construir des de la memòria oral, encara que sigui transmesa.

Val a dir, però, que la força d’Empúries i del seu passat grecoromà era tal, que no es podia menystenir i menysvalorar el seu actiu i així fou com l’any següent es va començar a organitzar el que es va anomenat “Triumvirat mediterrani” (grecs-romans-indiquetes) per rememorar aquell passat clàssic de convivència de les tres cultures en aquest territori i fer-ho especialment entorn del comerç, origen de la ciutat. Aquesta fou, i es manté, com una de les activitats de rememoració (recuperació, record, refer, reviure i memòria, en contrast en commemoració?) històrica pioneres de Catalunya. Després van seguir altres ciutats: Tarraco Viva, Castello d’Empúries Medieval, Terra de bandolers a Osona, etc.

També en el cas del Triumvirat l’aspecte de participació popular va ser i segueix essent clau, i és de destacar l’entusiasme en que algunes persones o col•lectius participen en l’esdeveniment històric-acadèmic-lúdic-festiu, amb el corresponent assessorament científic d’Empúries. Sempre he tingut la sensació de que aquestes rememoracions històriques amb gran participació popular són una mena d’evolució laica de les processons, de les “passions” de Setmana Santa, on els pobles, des d’èpoques ancestrals col•laboraven en explicar (i viure) una part de la història, la dita “història sagrada”, en aquell episodi més significatiu i contundent.

De fet, en èpoques passades, la història que es transmetia des de l’estament de l’església, era la “única” història que existia, aquella “única” que podia interessar al poble. Amb el pas del temps, però, la història ha irromput amb força en la vida present, i mantenint-se la voluntat del poble de reviure-la com a protagonista, explica la participació popular en aquestes recreacions històriques de caràcter no religiós.

Curiosament des de fa dos anys, desprès de uns 40 sense, l’Escala, torna a representar un “via crucis” popular, amb molt poc sentit religiós, i responent molt més a la voluntat de projecte col•lectiu, participatiu, lúdic i d’atractiu turístic. De fet, les festes religioses tenen també un cert sentit de commemoració, algunes anuals, altres amb altres temporalitats (jubileus,...).

I tornant a les commemoracions pròpiament dites, l’any 1997 varem rememorar l’arribada de l’aigua pública a traves d’una canalització soterrada que respirava per 12 “pilans”, a l’Escala, feia 200 anys, i així constava en documents i epigrafiat al damunt de la Font de l’Oberta (on hi resa “Si obres, tanca”, sentencia que Enric Casasses va usar per encapçalar un poema), que també donava aigua al safareig públic. Justament a l’entorn d’aquesta bassa -punt d’encontre del poble- es va teatralitzar un diàleg que incorporava episodis de la vida quotidiana de l’època, especialment centrada amb els conflictes amb França, sempre amb la deguda supervisió d’historiadors.

L’esquema de la celebració, anomenada “Festa de l’Aigua” era el mateix: història social i econòmica de la vila, sense esdeveniments històrics rellevants i intentant reviure, amb la participació de tots, la vida de fa 200 anys, les relacions socials, el quefer quotidià, els recursos econòmics (pesca, agricultura,...), el folklore (danses i músiques de l’època,...), i intentant recuperar elements patrimonials modestos però significatius (alguns “pilans”, el safareig públic, la font pública, el pou de la plaça Avi Xaxu, la sínia del carrer Codolar,...).

I en aquesta línia de commemoracions, com en una pendent irrefrenable, es va organitzar per l’any 1998 una altra commemoració, que casualment seguia la cadència d’un altre centenari: els 300 anys del bastiment de l’ Alfolí de la Sal (1698), doncs així consta en documents i en el carreu de clau de volta que tanca el portal principal d’aquest edifici.
I entorn d’aquest fet històric commemorable es va construir l’anomenada “Festa de la Sal”, amb un esquema similar al d’anys anteriors, amb molta participació popular en els figurants i actors. L’escenografia es desenvolupava a la platja de l’Escala, antic port, i consistia en el descarregament de la sal d’un pailebot (a vela, espectacular) i el seu trasllat al magatzems de l’ Alfolí, on era controlat, distribuït i fiscalitzat, doncs era un producte amb càrrega fiscal del rei, com avui dia són per l’Estat, alcohol i tabac. Amb aquell argument, s’escenificaven també a la platja antics oficis perduts (calafat, boter, mestre d’aixa, espardenyers...), escenes de pesca (el rall, desempescar malles, enganyadores d’anxova...) , converses de família, jocs infantils, activitats quotidianes (com varar els bots amb l’esquena, d’aquí que anomenin “esquenapelats” als escalencs).

De forma ben clara, historiogràficament es segueix la corrent econòmica i social, però al mateix temps serveix aquesta rememoració o commemoració històrica per a reivindicar la gestió del patrimoni històric, pressionant en aquest cas per a la compra de l’edifici de l’Alfoli de la sal (que estava en mans privades) i al mateix per veure la necessitat de projectar un museu etnològic històric local amb aquell argument. L’any 2003 es va adquirir finalment l’ Alfolí i ara està en vies de restauració i posta a disposició, i el any 2002 es va inaugurar el “Museu de l’Anxova i de la Sal”.

És molt probable, que la commemoració, i per tant presa de consciència de la condició de vila marinera de l’Escala i que aquesta és la seva identitat històrica, hagi influït poderosament en el desenvolupament d’aquells dos importants equipaments històric - culturals. I a més, la “Festa de la Sal”, aquella més pròpia, específica, singular, ha perdurat en el temps, i es repeteix cada any.

Amb diferents texts d’escriptors reconeguts (Pla, Victor Català,...), encara que amb un anacronisme en aquest cas, es descriuen activitats i escenes marineres i de taverna que amenitzen la presentació dels antics oficis i reproduccions de vida antiga, i es canten havaneres (un altre anacronisme). Certament aplega molta gent del poble, i molts visitants, i és una combinació a estudiar entre rememoració històrica i turisme com a actual activitat econòmica. En aquest cas ja no és una commemoració estricte doncs ja s’ha perdut la referència de 1698.

I finalment, el 1999 encara es va commemorar un quart centenari: en aquest cas, seguint els 100 anys, coincidia amb els 400 anys de la construcció de la Torre de Montgó, construïda com a sistema de defensa en època moderna (1599), contra les incursions i malifetes dels pirates sarrains ( de les Medes?), i que a través de l’encesa de foc i fum, podien comunicar amb les zones habitades i a altres torres amb el mateix objectiu, avisant del perill de “moros a la costa”.

En aquella ocasió, es va anomenar “La Festa de foc” seguint amb aquella seriació singular d’elements (llum, aigua, sal i foc), i teatralitzant una incursió morisca i pirata, el saqueig de masos i el rapte de donzelles i les peticions de rescat, tot plegat a la platja de Montgó. Però aquesta darrera commemoració ja va mostrar una certa decadència del model, cansament en la participació i manca d’originalitat en els plantejaments, i arguments un xic forçats, potser també per llunyania en el temps.

Va decaure la fal•lera commemorativa de nous esdeveniments a celebrar i es va deixar de rastrejar el calendari al darrera de nous arguments. Algú ironitzava que podíem preparar els 50 anys de la bombona de butà. Com deia, però, d’aquelles quatre festes històriques ha sobreviscut “La Festa de la Sal” i en un altre origen, el “Triumvirat Mediterrani”.

Val a dir també, perquè ara està d’actualitat i va ser objecte de debat a classe, que a principis de 1999, en la data exacte del bombardeig de l’Escala, es va commemorar el 60 aniversari d’aquell fet luctuós, on hi va haver-hi una vintena de morts, i al mateix temps es va recordar a tots els morts que va provocar la guerra civil, en els dos bàndols, ja morts a l’Escala, tot i sent de fora, com d’escalencs morts lluny de casa.

Se’n va deixar constància en una placa al vell cementiri marí. En aquest cas, podríem qualificar la commemoració dins de la categoria de fer memòria per evitar l’oblit, per a que no es repeteixi la història d’una guerra entre “germans”, entre compatriotes, com es destaca en el text a comentar
.
De fet, el text que serveix de referència destaca la circumstància de que les commemoracions han estat darrerament unes celebracions omnipresents i constants, i el qual fenomen seria digne d’estudi detallat. En el cas relatat de l’Escala, sóc conscient que varem entrar –inconscientment- en aquesta fal•lera, en aquesta rauxa commemorativa de caràcter identitari, encara que sigui local, i que ben bé s’hagués pogut qualificar al poble de l’Escala que patia de “bulímia” o “obsessió” commemorativa.

Probablement, més enllà de modes -inclús internacionals- fou l’efecte de la llei del pèndol, passant d’un extrem en que no es commemorava gaire res i prestava poca atenció al història pròpia, a l’altre extrem amb un excés de celebracions històriques. Potser ara, per efecte de la beneïda força de la gravetat, el pèndol es va centrant i estabilitzant, i cercant l’equilibri. El problema pot ser però, que de tant cercar l’equilibri i el punt equànime i mig, el pèndol s’acabi parant.

L’any 2.000 no es va commemorar cap esdeveniment local, i diguem-ho així, el nostre abordatge econòmic i social com a mètode historiogràfic d’entendre el passat local, va quedar superat per l’ historiografia d’arrel i inspiració cristiana, doncs, no en va es va commemorar el 2.000 aniversari (cert o no, però convenció universalment acceptada) del mite central de la religió cristiana, el naixement de Jesús.

A la microhistòria local –comparada amb la majestuositat de la celebració de l’entrada al tercer mil•lenni- s’hi va aportar la publicació d’un magnífic llibre recull de les “quadre festes històriques” que, en un exercici de conjuminació d’història, commemoració i actualitat empresarial des del punt de vista de la Responsabilitat Social de l’Empresa (RSE), varen finançar –més o menys obligades- Enher, Sorea, Sal Costa i Gas Natural (llum, aigua, sal i foc).

Crec que del relat fet se’n dedueix clarament el rol potencial i real que poden tenir les commemoracions, segons quin enfocament s’adopti de la historiografia, vist des d’una petita comunitat de 10.000 ànimes formals (que pot arribar fins a 100.000 a l’estiu), però que pot ser perfectament extrapolables a altres comunitats supralocals, amb estructura institucional d’estat o no, fins també de caràcter planetari i fins tot universal.

Pel que fa als criteris de la política oficial de commemoracions, val a dir, que l’etiologia d’aquestes pot ser variada i diversa, de diferents nivells d’orígens, des de lo local de menor dimensió, fins a nivell d’estat i supra estatal, fins a nivells entremitjos de comunitats sense estat, però amb estructures institucionals (Catalunya?), depenent de les característiques del fet a commemorar.

Les motivacions o justificacions de les commemoracions també poden ser doncs diverses i totes prou fonamentades i sens cap dubte obeeixen a un determinat enfocament, filosofia i abordatge historiogràfic dels passat, podent-se prioritzar esdeveniments que persegueixen el record (no oblit) de fets passats, l’enaltiment de fets històrics que han marcat el devenir d’una comunitat en positiu o en negatiu (independència o pèrdua de drets), reforçament de l’ identitat col•lectiva i singularitzada respecte d’altres, informació i formació respecte al passat propi, afany lúdic i de diversió respecte a elements de personalitat col•lectiva passada i reforç de la cohesió interna, interès d’aprofitament argumental del passat per interessos presents (comerç i turisme), etc.

Cal comentar, que tot sovint, l’ impuls de la celebració de commemoració no parteix de l’estament oficial, si no que s’inicia en la societat civil o bases socials en forma de teixit associatiu, i que són les institucions qui poden canalitzar o recolzar, o no, aquelles iniciatives en funció dels seus propis criteris que són també diversos i variants en el temps.

En els temps actuals, de corrent més post-modernista, tots aquests criteris i valors, modulats per la reflexió o raonament d’interessos de la comunitat, permeten una possible política oficial de commemoracions oberta i àmplia, variada i diversa, sempre i quan els elements historiogràfics que les inspiren, li són sostrat i les conformen tinguin una rigorositat científica i acadèmica contrastada.

Girona, 22 de maig de 2011